Periodisme i psicoanàlisi. Taula rodona 11/06/2009

TDAH, AUTISME, I ALTRES “TRASTORNS”. Josep Moya

TDAH, AUTISME, I ALTRES “TRASTORNS”.


Fa unes setmanes, un col·lega psicoanalista de “trinxera”, ens alertava de la constitució d’una comissió que té l’encàrrec d’elaborar una guia de tractament per a l’autisme i altres psicosis en la infancia. La comissió ha estat creada arran d’una queixa presentada per una associació de familiars de nens i nenes diagnosticats d’autisme, al Parlament de Catalunya. La creació de comissions és una pràctica habitual en el nostre entorn i, d’entrada, no ens hauria d’inquietar; tanmateix, el que sí és inquietant és que l’esmentada comissió té una composició en la que hi ha un predomini clar de professionals d’una determinada orientació teòrica i pràctica. Aquesta orientació – neurobiològica- parteix d’un esquema ja conegut. En primer lloc, s’elabora un llistat de signes i símptomes i, en ocasions, pures conductes. En segon lloc, se li posa un nom. En tercer lloc se li atribueix un hipotètic origen neurobiològic-genètic; i , finalment, s’elaboren uns protocols de tractament en els que els psicofàrmacs tenen una presència més que considerable.
D’entrada, això tampoc hauria de ser un problema si no fos per l’arbitrarietat amb la que es fa l’esmentat llistat de signes, símptomes i conductes i, sobre tot, perquè allò que científicament és una “correlació estadística”, s’acaba convertint en “causa segons evidència científica”. Vet aquí la trampa i vet aquí el problema. Perquè, un cop assolit aquest model, no queda espai pel subjecte, no queda espai per la paraula plena, no queda espai pel sentit; al cap i a la fi, els protocols estan dissenyats precisament per eliminar el sentit, allò de particular i específic de cada individu. És un esquema simple que possibilita allò que li va dir una psicòloga a una pacient: “Vostè no m’expliqui la seva vida; limiti’s a respondre les preguntes del qüestionari”.
Aquesta manera de procedir ens porta inevitablement a un model (?) en el qual ja no cal que els pacients parlin, sinò simplement han de respondre uns qüestionaris i, en alguns casos, sotmetre’s a proves diagnòstiques (resonàncies magnètiques, analítiques per cercar el gen culpable, tomografies per emisions de positrons, etc.). Fa uns anys, un eminent professor de la universitat deia que era una desgràcia que els pacients parlessin ja que això dificultava la tasca diagnòstica. Vet aquí un altre problema: a la que el pacient parla enreda la troca.
Però, l’assumpte és encara més complex i greu. Alguns col·legues ens han alertat, i així ho han difòs per les llistes de diverses associacions psicoanalítiques, en la seva interpelació al Parlament de Catalunya, l’associació considerava que molts professionals dels CDIAPS, dels CSMIJ i del camp educatiu (docents, EAPs,,,), no sabien fer la seva feina, no sabien diagnosticar l’autisme i, a més, en molts casos aplicaven la teoria psicoanalítica que, com és “conegut en el camp de l’evidència científica”, és “inútil per tractar l’autisme”. Ras i curt, ara resulta que un nombre considerable de professionals dignes i amb acreditada experiència en el camp de l’assistència a la infància, són una colla d’incompetents. Compte! Això no és nou. Ara farà 4 anys, una altra associació va elevar una queixa al Síndic de Greuges, en la que qüestionava la utilització de la tècnica psicoanalítica pel tractament del TDAH! En aquella ocasió, els professionals qüestionats varen respondre extensament al Síndic deixant molt clars tot un conjunt d’elements implicats en l’assumpte “TDAH”, per exemple, que el que primer cal aclarir és quin sistema diagnòstic ha estat emprat, el DSM IV o la CIE-10? Cosa gens banal ja que els algoritmes diagnòstics són ben diferents i, en conseqüència, també les xifres de prevalença.
La qüestió que se’ns presenta ara és què fer davant de tot això. Potser alguns podran seguir pensant que tot s’arreglarà, que només es tracta d’un incident aïllat i que no comportarà més conseqüències. Doncs no és així. Les comissions generen productes, protocols, guies, recomanacions; però després venen els objectius, que han de complir els equips i els professionals. Un cop fet el protocol ja queda configurat el marc de futures actuacions i intervencions. No podem seguir adoptant posicions ingènues, cal fer-nos escoltar, cal reivindicar la posició del subjecte, no és un exercici d’anar en contra de cap fàrmac, sinó de possibilitar espais per a la paraula. I això no ens vindrà donat sinó que cal construir-ho.


Josep Moya



Maig 2009

L’ATENCIÓ A LA PSICOSI INFANTIL I L’AUTISME

L’ATENCIÓ A LA PSICOSI INFANTIL I L’AUTISME


En la carta que trobareu a continuació es descriu la situació creada a partir de la constitució d’un Grup de treball sobre l’autisme, en el que s’està produint una desqualificació de tots aquells professionals que no formen part de l’orientació cognitiu-conductual, arribant a demanar-se la seva exclusió de l’atenció a nens i joves psicòtics i autistes.

Considerem que es tracta d’una situació molt greu, en la que la formació i el treball d’un gran nombre de professionals i institucions, amb una llarga trajectòria en l’atenció a la psicosi l’autisme, són menyspreats amb una actitud i una voluntat d’exclusió mai vistes abans, ni en els àmbits professionals, ni en les comissions i grups de treball creats pels diversos Departaments de la Generalitat.

És per això que ens adrecem:

* a tots aquells professionals de les diverses xarxes d’atenció a la població infanto-juvenil: CDIAP, CSMIJ, EAIA, EAP, CRAE, Centres específics, USE, etc.,

* a tots aquells professionals de les xarxes bàsiques de salut, educació i serveis socials: mestres, pediatres, infermeres, treballadors/ores socials, etc.,

* a tots aquells professionals amb exercici lliure -psicòlegs, psiquiatres, psicoanalistes, etc.- que considerin el seu dret i el seu deure manifestar-se davant d’aquests fets,

demanant que s’adhereixin a l’esmentada carta, en la que, a més d’exposar la situació creada a partir de la constitució del Grup de treball sobre l’autisme, ‘s’expressen un seguit de consideracions i de peticions.

El procediment a seguir és el següent (cal fer-ho en aquest ordre perquè el sistema ho accepti) :

1) Clicar “Reenviar”

2) En l’apartat “Para”, copiar o enganxar la següent adreça

cartagrupautisme@hotmail.com

3) Afegir les dades personals al peu de la carta: Nom, DNI, professió, etc

4) Clicar “Enviar”

D’altra banda, adjuntem la carta (en un document de Word), per si voleu imprimir-la a part, però per enviar l’adhesió cal fer-ho seguint el procediment indicat.

Al llarg de les properes setmanes, les adhesions recollides seran enviades als responsables del Departament de Salut – Consellera, Directora i Assessor del Pla director de salut mental i addiccions- que consten en l’encapçalament de la carta.

És molt important donar la màxima difusió possible a aquesta carta i per aquest motiu també demanem que, en el termini més breu possible, sigui reenviada a aquelles persones i institucions que cadascú cregui convenient.

Josep Mª Panés

Psicòleg clínic – CDIAP de Sant Boi – President de l’ACAP

Rafael Villanueva

Psicòleg clínic – CDIAP de Granollers

Llúcia Viloca

Psiquiatra – Centre de dia Carrilet

CARTA REFERENT AL GRUP DE TREBALL SOBRE L’AUTISME



A l’atenció de la Sra. Marina Geli, Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya

A l’atenció de la Sra. Cristina Molina, Directora del Pla Director de salut mental i addiccions

A l’Atenció del Dr. José García-Ibáñez, Assessor del Pla Director de salut mental i addiccions


Els sotasignats, a títol personal, o com a membres o representants d’institucions, volem manifestar la nostra opinió en relació als fets que s’enumeren a continuació:

Que hem tingut coneixement que, a partir de la compareixença d’una entitat privada a la Comissió de Salut, el Parlament de Catalunya, per Resolució 280/VIII, va encarregar al Govern la constitució d’un Grup de treball sobre l’autisme, coordinat pel Pla Director de salut mental i addiccions, amb la finalitat d’elaborar “un protocol per millorar la detecció precoç de l’autisme, el tractament especialitzat, el model organitzatiu assistencial, el sistema de derivació i el treball amb les escoles”.

Que, a partir d’aquesta Resolució, el Pla Director de salut mental i addiccions ha constituït el que descriu com ”un grup interdisciplinari amb professionals que representin els diferents serveis assistencials, socials i educatius implicats en l’atenció als nens amb trastorns de l’espectre autista (autisme i trastorns generalitzats del desenvolupament) i a les seves famílies.”

Que, un cop iniciades les reunions de l’esmentat Grup de treball, s’ha posat de manifest que alguns dels seus membres exposen els següents plantejaments:

- Una desautorització global dels professionals de les diverses xarxes implicades en l’atenció a la població infantil e infanto-juvenil –CDIAP, CSMIJ, EAP, entre d’altres- a les que s’atribueix manca de capacitat professional per fer la detecció, el diagnòstic i/o el tractament dels nens afectats d’autisme o de psicosi infantil (trastorn generalitzat del desenvolupament).

- La pretensió segons la qual només hi ha una manera d’enfocar el diagnòstic i el tractament de les esmentades patologies, en base a la comprensió neurobiologica del psiquisme, i als tractaments basats en les teràpies cognitiu-conductuals i el tractament farmacològic. A partir d’aquest plantejament, s’ha arribat a afirmar que aquells equips e institucions que atenen nens psicòtics i autistes haurien de demostrar que els seus professionals tenen formació en les esmentades teràpies cognitiu-conductuals; de no ser així, haurien d’adquirir aquesta formació dins d’un termini determinat, o bé contractar professionals formats en aquestes teràpies.

- La pretensió d’imposar les línies de treball que ha de seguir l’esmentat Grup, donant per suposat que l’objectiu que ha d’acomplir consisteix en validar alguna de les guies basades en l’esmentada orientació, anul·lant, per tant, el suposat treball de debat i elaboració pel qual han estat convocats els seus membres.

A partir d’aquest fets, els sotasignats volem expressar el següent:

- Que considerem que la composició del Grup de treball és altament qüestionable, en la mida que exclou un gran nombre de professionals i de institucions, amb una llarga i reconeguda trajectòria professional en el camp de l’atenció a la psicosi infantil i l’autisme. Molts d’ells han format part, al llarg dels darrers anys, del Consell Assessor del Pla Director de salut mental i addiccions, així com de l’anterior Programa de Salut Mental.

- Que considerem que l’actual Grup hauria de conèixer i tenir en compte els documents de treball sobre l’atenció a l’autisme i la psicosi infantil, que les diverses comissions i grups de treball que anteriorment va promoure el Pla Director de salut mental i addiccions van elaborar.

- Que considerem inadmissible la desqualificació expressa –que arriba a expressar-se en termes pejoratius i gairebé ofensius- d’aquells professionals i institucions que segueixen una orientació psicodinàmica, i que es fa extensiva de manera genèrica als qui no formen part de l’esmentada orientació neurobiològica.

Tenint en compte tot lo expressat anteriorment, li demanem atengui les següents peticions:

- Que s’ampliï la composició del Grup de treball sobre l’autisme, donant cabuda a professionals e institucions que, en l’àmbit de Catalunya, han realitzat en els darrers trenta anys valuoses aportacions, reconegudes internacionalment, al tractament de l’autisme i la psicosi infantil, tant en la seva vessant pròpiament terapèutica com assistencial.

- Que es tinguin en compte els treballs realitzats anteriorment en el si del Consell Assessor del Pla Director de salut mental i addiccions, i es posin en coneixement dels membres de l’actual Grup de treball.

- Que s’expliciti el caràcter de l’esmentat Grup de treball, en el sentit que no hi hauria, per part del Pla Director, unes conclusions preestablertes que els membres del Grup estarien merament convocats a avalar.

La sorpresa, el disgust i, fins i tot, la indignació que han suscitat aquests fets en un ampli col·lectiu de professionals, així com en membres i representants d’institucions –en no pocs casos, estretament vinculades amb el Departament de Salut i amb el Pla Director de salut mental i addiccions- fan necessària una resposta que tingui en compte el que ha estat expressat en aquest document.

Nom i cognoms:

DNI:

Professió:

Institució / Centre:

Funció / Càrrec:

Barcelona, 18 de maig de 2009

Periodismo y psicoanálisis. Mesa redonda. 11/06/2009

PERIODISME I PSICOANÀLISI

A l'actualitat acostumem a confondre la subjectivitat amb un relativisme absolut en el que tot s'hi val, o amb la manipulació del que utilitza un discurs per assolir determinades finalitats.

La psicoanàlisi concep la subjectivitat com una experiència singular carregada de significacions mitjançant les quals els subjectes construeixen la seva realitat. Els mitjans de comunicació exerceixen un gran poder en aquestes significacions o representacions que les persones fan del seu món. És per això que l'Espai Freud considera que cal començar un diàleg entre el periodisme i la psicoanàlisi, que abordi les qüestions següents:

Existeix l'objectivitat? Com tractem la subjectivitat?

Hi ha paral·lelismes entre la psicoanàlisi i el periodisme?

El periodisme reconeix que qualsevol discurs sobre una "realitat" té diferents maneres de ser llegit o escoltat?

Com afronten, una i altra disciplina, els canvis que presenta la societat actual?

Per què els mitjans tenen tanta por a la psicoanàlisi?

Podem col·laborar conjuntament?

Què passa amb l'ètica dels mitjans quan el que es presenta són problemes psíquics i personals?

Per què els mitjans han convertit el dolor humà en espectacle?

On queda la privacitat de les persones?

Què passa amb l'ètica a la nostra cultura?

Taula rodona amb la intervenció de


SALVADOR ALSIUS, periodista.

JOAN BUSQUET, periodista.

AURELI GRÀCIA, psicoanalista.


coordina:

Joseph Knobel Freud, psicoanalista.


Lloc:

COL.LEGI DE PERIODISTES DE CATALUNYA
Rambla de Catalunya, 10, pral.
BCN


Dia i horari:

Dijous, 11 de juny a les 20:00 hores.

ENTRADA LLIURE


Organitza:

ESPAI FREUD
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
espaifreud@gmail.com

LES DEPRESSIONS, UNA "EPIDÈMIA" ACTUAL?

Butaques de la Sala d'Actes de l'Ateneu barcelonès

LES DEPRESSIONS, UNA "EPIDÈMIA" ACTUAL?


Debats clínics de l'Espai Freud

Una trobada entre psicoanalistes de diferents orientacions teòriques per a debatre la nostra clínica actual des de la psicoanàlisi, significant que ens representa a tots.

Taula rodona amb la intervenció de


CLOTILDE PASCUAL,
metge psiquiatra. Psicoanalista membre de l'Escola de la EPFCL (Escola de Psicoanàlisi dels Foros del Camp Lacanià). Directora d'Estudis d'ACCEP.

JERÓNIMO ERVITI,
psicoanalista. Membre de Gradiva, Associació d'estudis psicoanalítics.

JORDI SALA,
psicòleg clínic i psicoanalista. Membre Titular de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi. (International Psychoanalytical Association). Co-editor de la Revista Catalana de Psicoanàlisi.

Coordina:
Daniela Aparicio, psicoanalista.


Data: divendres, 13 de març, a les 19:30 hores.

Lloc: ATENEU BARCELONÈS
Carrer de la Canuda, 6. Sala d'Actes. 19:30 hores.
Entrada lliure.


Organitza: ESPAI FREUD
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
espaifreud@gmail.com
http://espaifreud.blogspot.com


LES DEPRESSIONS, UNA “EPIDÈMIA” ACTUAL?

El pronòstic de l'Organització Mundial de la Salut ens adverteix: "S’espera que els trastorns depressius, a l'actualitat responsables de la quarta causa de mort i discapacitat a escala mundial, ocupin el segon lloc, després de les cardiopaties, l'any 2020". Segons les dades de l'OMS: 121 milions de persones pateixen depressió. Tanmateix, aquestes depressions representen una autèntica hemorràgia d'energia i de diners que col·lapsen la societat i que suposen un repte per als polítics de la Salut.

Les depressions reten compte d'aquesta cara fosca de la nostra intimitat contemporània, l’altra cara de la qual és l'ideal de l'èxit i de l'obligada felicitat-per a- tothom.

La depressió és un fenomen de l'època que representa el seu estat d'ànim, és la malaltia del discurs capitalista, com l’anomenen alguns. El subjecte deprimit o malenconiós és aquell que no acaba de trobar el seu lloc en els vincles socials, i així pateix la pròpia desgana, l'orfandat i el desemparament.

La paradoxa que delata aquest exèrcit de deprimits, com a patologia principal del nostre temps, ve a dir el mateix: hi ha un malestar creixent de molts subjectes que sofreixen una espècie de dol interminable, abandonats a la seva sort, o als seus fàrmacs, i al seu silenci en solitud. Hi ha subjectes que no acaben d'estabilitzar-se en una relació envers l'altre amb la seva diferència i les seves marques, per poder tractar el seu símptoma i situar-lo en la pròpia història particular.

Si Freud construeix la seva teoria sobre "El sentit dels símptomes" que es nuen amb l'inconscient, amb el llaç social, als llaços entre pares i fills, en el compromís i els afectes subjectivats, avui podem constatar que -de vegades- poc sentit li queda.

Segons Freud, l'afecte depressiu tradueix la submissió del jo al superjo relacionada amb la culpa. El superjo imposa un sacrifici i en reclama cada vegada més i més. Per a Klein, la depressió està relacionada amb la desesperació per la destrucció dels objectes estimats a causa de la pròpia destructivitat. En termes lacanians diríem que el subjecte deprimit ha renunciat al seu desig i es lliura sense resistències a la inèrcia del sofriment.

Com entendre i tractar aquest flagell del nostre temps marcat per una tristesa tan especial i paradoxal?

A qui encomanar-se?

On trobar algun sentit orientador en l'àmbit personal i col·lectiu?

Aquesta Taula convida als psicoanalistes que, des de Freud i els desenvolupaments posteriors, han teoritzat i tractat les depressions. Els psicoanalistes no pensem en els termes de l'"epidèmia" periodística, tractem cada subjecte un per un, per donar-li un lloc propi i retornar-li la paraula.

Una Caja dentro de otra. Por Dante Bertini

Telecinco estrena un nuevo reality show. Lleva por título La caja y, según dicen sus gacetillas publicitarias, se trata de la exhibición televisiva de una serie de "terapias psicológicas personalizadas". En la primera entrega -que para mí será también la última- un familiar (padre, suegro, abuelo) de cuatro de los muertos en el último accidente de Spanair-Barajas, decide prestarse al experimento como primer "paciente" del grupo de seis psicólogos que se supone supervisan este largo y repetitivo programa.
El invento no es nuevo. Cualquiera de los talks shows de la misma cadena tiene como meta hacer que sus nada desprevenidos invitados sufran, insulten, mientan, exageren, confiesen viejas culpas o pidan perdón por ellas, todo esto, de ser posible, entre abundantes lágrimas y sollozos. En La caja consiguen lo mismo y mucho más, aunque, quizás simplemente por abaratar costos, en este programa han decidido eliminar a todos esos desagradables "periodistas" entrevistadores, habitualmente encargados de guisar las carroñas ajenas hasta convertirlas en alimento de masas, dejando sólo una voz que, de no ser femenina, podríamos suponer como la del mismísimo Dios. El engendro, extraído de los anales de la ciencia ficción más premonitoriamente catastrofista (ver La naranja mecánica, Blade Runner, Brazil o las novelas Un mundo feliz, de Aldous Huxley y 1984, de George Orwell, a quien ya plagiaron, girándole el sentido, desde la idea hasta el nombre de Gran Hermano) ha provocado la ira, justa, por cierto, de diversas sociedades y grupos de psicólogos y psicoanalistas, que acusan al programa de intrusismo y se alarman por la manipuladora frivolización de métodos y conceptos inherentes a su profesión.
Ya sea porque no son espectadores habituales de televisión o porque prefieren que las respuestas lleguen directamente de los implicados en el asunto, muchos de ellos se preguntan cómo es posible que haya personas dispuestas a ejercer de cobayas para experimentos que podrían ser más dañinos que beneficiosos para su ya, por lo mostrado y visto en la pantalla, algo maltrecha salud mental.
No creo que sea necesario esperar respuesta alguna de los participantes en el programa. Hay mucha gente necesitada de dinero, ocupación, reconocimiento, fama. Además de eventuales perversiones exhibicionistas, destaparse "frente a toda España" podría hacer bastante más accesible cualquiera de esas metas.
Vivimos tratando de esquivar una crisis que no es solamente económica y que, al margen de caídas y repuntes eventuales, parece propia de nuestra condición humana. Cierta vez, refiriéndose a un famoso personaje histórico y con su ironía habitual, Jorge Luis Borges dijo: ¡Pobrecito! Le tocó una época muy difícil, como a casi todos los hombres.
A finales de los años sesenta, cuando muchos soñábamos con el poder de las flores, Sidney Pollack adaptó para el cine una sombría y dolorosa novela del autor estadounidense Horace McCoy: ¿Acaso no matan a los caballos? (en España: Danzad, danzad, malditos)
Se las recomiendo. En ella podemos ver que, salvo algunos notables inventos tecnológicos, hay muy poco realmente nuevo bajo nuestro impasible y dorado astro rey.

Agradecemos a Dante Bertini su autorización para publicar este artículo de su blog: http://cachodepan.blogspot.com/

ELISABETH ROUDINESCO EN BARCELONA

INSTITUT FRANÇAIS DE BARCELONA - EDITORIAL ANAGRAMA - ESPAI FREUD


Nos complacemos en invitarle a la presentación de la obra de


ÉLISABETH ROUDINESCO
Nuestro lado oscuro
Una historia de los perversos


a cargo de Román Gubern


El acto se celebrará el próximo jueves 26 de febrero a las 19.30 horas, en el Instituto Francés de Barcelona (C/ Moià, 8)

El acto contará con la presencia de la autora
Traducción simultánea
Con la colaboración de Espai Freud