dimecres, 27 de maig de 2009

TDAH, AUTISME, I ALTRES “TRASTORNS”. Josep Moya

TDAH, AUTISME, I ALTRES “TRASTORNS”.


Fa unes setmanes, un col·lega psicoanalista de “trinxera”, ens alertava de la constitució d’una comissió que té l’encàrrec d’elaborar una guia de tractament per a l’autisme i altres psicosis en la infancia. La comissió ha estat creada arran d’una queixa presentada per una associació de familiars de nens i nenes diagnosticats d’autisme, al Parlament de Catalunya. La creació de comissions és una pràctica habitual en el nostre entorn i, d’entrada, no ens hauria d’inquietar; tanmateix, el que sí és inquietant és que l’esmentada comissió té una composició en la que hi ha un predomini clar de professionals d’una determinada orientació teòrica i pràctica. Aquesta orientació – neurobiològica- parteix d’un esquema ja conegut. En primer lloc, s’elabora un llistat de signes i símptomes i, en ocasions, pures conductes. En segon lloc, se li posa un nom. En tercer lloc se li atribueix un hipotètic origen neurobiològic-genètic; i , finalment, s’elaboren uns protocols de tractament en els que els psicofàrmacs tenen una presència més que considerable.
D’entrada, això tampoc hauria de ser un problema si no fos per l’arbitrarietat amb la que es fa l’esmentat llistat de signes, símptomes i conductes i, sobre tot, perquè allò que científicament és una “correlació estadística”, s’acaba convertint en “causa segons evidència científica”. Vet aquí la trampa i vet aquí el problema. Perquè, un cop assolit aquest model, no queda espai pel subjecte, no queda espai per la paraula plena, no queda espai pel sentit; al cap i a la fi, els protocols estan dissenyats precisament per eliminar el sentit, allò de particular i específic de cada individu. És un esquema simple que possibilita allò que li va dir una psicòloga a una pacient: “Vostè no m’expliqui la seva vida; limiti’s a respondre les preguntes del qüestionari”.
Aquesta manera de procedir ens porta inevitablement a un model (?) en el qual ja no cal que els pacients parlin, sinò simplement han de respondre uns qüestionaris i, en alguns casos, sotmetre’s a proves diagnòstiques (resonàncies magnètiques, analítiques per cercar el gen culpable, tomografies per emisions de positrons, etc.). Fa uns anys, un eminent professor de la universitat deia que era una desgràcia que els pacients parlessin ja que això dificultava la tasca diagnòstica. Vet aquí un altre problema: a la que el pacient parla enreda la troca.
Però, l’assumpte és encara més complex i greu. Alguns col·legues ens han alertat, i així ho han difòs per les llistes de diverses associacions psicoanalítiques, en la seva interpelació al Parlament de Catalunya, l’associació considerava que molts professionals dels CDIAPS, dels CSMIJ i del camp educatiu (docents, EAPs,,,), no sabien fer la seva feina, no sabien diagnosticar l’autisme i, a més, en molts casos aplicaven la teoria psicoanalítica que, com és “conegut en el camp de l’evidència científica”, és “inútil per tractar l’autisme”. Ras i curt, ara resulta que un nombre considerable de professionals dignes i amb acreditada experiència en el camp de l’assistència a la infància, són una colla d’incompetents. Compte! Això no és nou. Ara farà 4 anys, una altra associació va elevar una queixa al Síndic de Greuges, en la que qüestionava la utilització de la tècnica psicoanalítica pel tractament del TDAH! En aquella ocasió, els professionals qüestionats varen respondre extensament al Síndic deixant molt clars tot un conjunt d’elements implicats en l’assumpte “TDAH”, per exemple, que el que primer cal aclarir és quin sistema diagnòstic ha estat emprat, el DSM IV o la CIE-10? Cosa gens banal ja que els algoritmes diagnòstics són ben diferents i, en conseqüència, també les xifres de prevalença.
La qüestió que se’ns presenta ara és què fer davant de tot això. Potser alguns podran seguir pensant que tot s’arreglarà, que només es tracta d’un incident aïllat i que no comportarà més conseqüències. Doncs no és així. Les comissions generen productes, protocols, guies, recomanacions; però després venen els objectius, que han de complir els equips i els professionals. Un cop fet el protocol ja queda configurat el marc de futures actuacions i intervencions. No podem seguir adoptant posicions ingènues, cal fer-nos escoltar, cal reivindicar la posició del subjecte, no és un exercici d’anar en contra de cap fàrmac, sinó de possibilitar espais per a la paraula. I això no ens vindrà donat sinó que cal construir-ho.


Josep Moya



Maig 2009